Texto del manifiesto

MANIFEST CONTRA LA MORT DE L'ESPERIT I DE LA TERRA

Llançat per Javier R. Portella amb el suport d'Álvaro Mutis

Els qui estampem la nostra signatura al peu d’aquest Manifest no estem moguts per cap dels afanys que caracteritzen habitualment el signatari de proclames, protestes i reivindicacions. El Manifest no pretén denunciar polítiques governamentals, ni repudiar actuacions econòmiques, ni protestar contra activitats socials específiques. Contra el que s’alça és contra quelcom molt més general, profund.… i, per tant, difós: contra la profunda pèrdua de sentit que commou la societat contemporània.

Encara continua existint, és cert, alguna cosa semblant al sentit; alguna cosa que, per sorprenent que sigui, encara justifica i omple la vida dels homes d’avui. Per això, el present Manifest s’alça, parlant amb major propietat, contra la reducció d’aquest sentit a la funció de preservar i millorar (en un grau, és cert, inigualat per cap altra societat) la vida material dels homes.

Treballar, produir i consumir: aquest és tot l’horitzó que dóna sentit a l’existència dels homes i dones d’avui. N’hi ha prou, per constatar-lo, de llegir les pàgines dels diaris, escoltar els programes de ràdio, delectar-se davant les imatges de la televisió: un únic horitzó existencial (si se’l pot denominar així) presideix el que s’expressa en els mitjans de comunicació de masses. Comptant amb l’enfervorit aplaudiment d’aquestes, l’esmentat horitzó proclama que d’una sola cosa es tracta a la vida: d’incrementar al màxim la producció d’objectes, productes i esbarjos, posats al servei del nostre confort material.

Produir i consumir: aquest és el nostre sant i senya. I divertir-se: entretenir-se en els passatemps (denominats amb terme encertat: “activitats d’oci”) que la indústria cultural i els mitjans de comunicació llancen al mercat a fi d’omplir el que, només indegudament, pot qualificar-se de “vida espiritual”; per tal d’omplir, més pròpiament parlant, el que constitueix aquesta buidor, aquesta falta d’inquietud i d’acció que la paraula oci expressa amb tot rigor.

A això es redueix la vida i el sentit de l’home d’avui, la d’aquest “home fisiològic” que sembla trobar la seva major plenitud en la satisfacció de les necessitats derivades del seu manteniment. Resulta obligat reconèixer, per descomptat, que en aquesta obstinació —molt especialment en la millora de les condicions sanitàries i en l’increment d’una longevitat que gairebé s’ha duplicat en el curs d’un segle—, els èxits aconseguits són absolutament espectaculars. També ho són els grans avenços que la ciència ha fet en la comprensió de les lleis que regeixen els fenòmens físics que conformen l’univers en general i la terra en particular. Lluny de repudiar aquests avenços, els signataris del present Manifest no podem sinó saludar-los amb goig profund i sincer.

És precisament aquest goig el que ens duu a expressar la nostra sorpresa i angoixa davant la paradoxa que, en el moment en què aquestes conquestes han permès alleujar considerablement el sofriment de la malaltia, mitigar la duresa de la feina, expandir la possibilitat del coneixement (en un grau mai experimentat i en unes condicions d’igualtat mai conegudes): en un moment caracteritzat per tan saludables profits, resulta que és aleshores quan, reduïdes totes les perspectives al mer increment del benestar, corre el risc de quedar aniquilada la vida de l’esperit.

El que perilla no són, excepte hecatombe ecològica, els beneficis materials així aconseguits; el que es veu amenaçat és la vida de l’esperit. Ho prova, entre mil coses més, el simple fet que fins i tot s’ha tornat problemàtic utilitzar el terme esperit. És tal el materialisme que impregna els més íntims ressorts del nostre pensament i del nostre cor, que n’hi ha prou d’utilitzar positivament el terme esperit, n’hi ha prou d’atacar en el seu nom el materialisme regnant, perquè la paraula esperit es vegi automàticament carregada de despectives connotacions religioses, per no dir esotèriques.

Cal, per això, precisar que no és la inquietud religiosa la que mou els signataris del present Manifest, independentment del que aquests puguin considerar sobre la relació entre l’àmbit “espiri-tual” i el “diví”.

El que ens mou no és la inquietud davant la mort de Déu, sinó davant la de l’esperit: davant la desaparició d’aquest alè pel qual els homes s’afirmen com a homes i no només com a entitats orgàniques. La inquietud que aquí s’expressa és la derivada de veure esvair-se aquest afany gràcies al qual els homes són, i no només estan, en el món; l’ànsia per la qual expressen tota la seva felicitat i la seva angoixa, tot el seu goig i el seu neguit, tota la seva afirmació i la seva interrogació davant el fet extraordinari que mai cap raó no podrà explicar: el fet d’ésser, el miracle que homes i coses siguin, existeixin: estiguin dotats de sentit i significació.

¿Per què vivim i morim nosaltres: els homes que creiem haver dominat el món…, el món material, s’entén? ¿Quin és el nostre sentit, el nostre projecte, els nostres símbols..., aquests valors sense els quals cap home ni cap col·lectivitat no existirien? ¿Quin és el nostre destí? Si tal és la pregunta que fonamenta i dóna sentit a qualsevol civilització, el que és propi de la nostra és ignorar i menysprear aquest tipus de pregunta: una pregunta que ni tan sols és formulada, o que, si ho fos, s’hauria de contestar dient: “El nostre destí és estar privats de destí, és estar mancats de tot destí que no sigui el nostre immediat sobreviure”.

Estar mancats de destí, estar privats d’un principi regulador, d’una veritat que garanteixi i guiï els nostres passos: tal absència (tal no-res) és sens dubte el que tracta d’omplir el remolí de productes i distraccions amb què ens afartem i ens enceguem. D’allà procedeixen els nostres mals. Però d’allà procedeix també —o més ben dit, d’allà podria procedir, si ho assumíssim d’una manera molt diferent— tota la nostra força i grandesa: la dels homes lliures; la grandesa dels homes no sotmesos a cap Principi absolut, a cap Veritat predeterminada; l’honor i la grandesa dels homes que busquen, s’interroguen i anhelen, sense rumb ni destí fix. Lliures; és a dir, desemparats. Sense sostre ni protecció. Oberts a la mort.

Esbossar l’anterior perspectiva no significa, òbviament, resoldre res. Contràriament a tots els manifestos en ús, aquest no pretén apuntar mesures, plantejar accions, proposar solucions. Ja ha passat, sortosament, el temps en què un grup d’intel·lectuals podien imaginar-se que, plasmant les seves ànsies i projectes en un full tan blanc com el món que pretenien modelar, aquest seguiria el rumb fixat. Tal és el somni —l’esquer— del pensament revolucionari: aquest pensament que, havent aconseguit posar els fòrceps del poder al servei de les seves idees, sí que va aconseguir —però amb les conseqüències que sabem— transformar el món durant unes breus i horribles dècades.

El món no és en absolut el full en blanc que s’imaginaven els revolucionaris. El món és un fascinant, i de vegades aterridor, llibre trenat de passat, enigmes i espessor. No pretenen, doncs, els signants del present Manifest plasmar cap nou programa de redempció en cap nou full en blanc. Pretenen, abans de res, i ja seria molt, conglomerar veus unides per un malestar semblant.

Ja seria molt, en efecte: doncs el més curiós, per no dir el més inquietant, és que tal malestar no hagi trobat fins a la data cap autèntic camí d’expressió. Encara més angoixant que la mateixa mort de l’esperit és el fet que, excepte algunes veus aïllades, aquesta mort sembla deixar els nostres contemporanis sumits en la més completa de les indiferències.

Per això, el primer objectiu que es proposa aquest Manifest és saber en quina mesura aquestes reflexions són susceptibles de suscitar un mínim, mitjà o (potser fins i tot) ampli ressò. Malgrat el pessimisme que embarga aquest Manifest, batega en ell la desgavellada esperança de pensar que no és possible que només algunes veus aïllades s’alcin de vegades per oposar-se al sentir que caracteritza el nostre temps. En la mesura que aquest sentir continuï sent dominant, és evident que inquietuds com les aquí expressades només es podran plasmar en un crit, en una denúncia. Això és obvi. Però no ho és el fet que aquest crit no figuri ni tan sols inscrit en aquell tarannà crític, impugnador i transgressor que tant havia caracteritzat la modernitat, almenys durant els seus inicis. Com si tot fos el millor en el millor dels móns, gairebé no queda res d’aquella actitud crítica: l’única cosa que avui mou la protesta són les reivindicacions ecologistes (tan legítimes com tancades, la major part del temps, en un pla materialisme), a les quals caldria afegir les restes d’un comunisme igual de materialista i tan gastat que ni tan sols sembla haver sentit a parlar dels crims que, comesos sota la seva bandera, només són equiparables als realitzats per l’altre totalitarisme de signe aparentment oposat.

Esvaït el tarannà inquiet i crític que temps enrere va honrar la modernitat, lliurat el nostre temps a les exclusives mans dels senyors de la riquesa i del diners —d’aquells diners l’esperit dels quals impregna per igual els seus vassalls—, només queda, aleshores, la possibilitat de llançar un crit, d’expressar una angoixa. Aquest és el propòsit del present Manifest, el qual, a més de llançar tal crit, també pretén possibilitar que s’obri un profund debat. No cal dir que tant les qüestions apuntades aquí explícitament, com les moltes altres que aquestes impliquen, no poden trobar la seva total expressió en el breu espai d’un Manifest. Per això, ja es veurien abundantment satisfets els propòsits d’aquest Manifest si, amb motiu de la seva publicació, s’obrís un debat en el qual participessin tots els que se sentissin al·ludits per les inquietuds aquí esbossades.

Apuntem només algunes de les qüestions al voltant de les quals podria llançar-se tal debat. Si “el tema del nostre temps”, per parafrasejar Ortega, no és cap altre que el constituït per aquesta profunda paradoxa: la necessitat que s’obri un destí per als homes privats de destí i que ho han de continuar estant; si la nostra qüestió és l’exigència que s’obri un sentit per a un món que descobreix —encara que encoberta, desfiguradament— que el món no té sentit; si tal és, en fi, el nostre “tema”, la qüestió que aleshores es planteja és: ¿mitjançant quins camins, a través de quins mitjans, de quin contingut, de quins símbols, de quins projectes… pot arribar a obrir-se aquella donació de sentit?

La paradoxa anterior —disposar i no disposar de destí; afirmar un sentit establert sobre el no-sentit mateix del món—; tot aquest arriscat però enaltidor exercici d’equilibri sobre l’abisme, tot aquest mantenir-se en la “frontera” bellugadissa que intercedeix entre la terra ferma i la buidor: ¿no s’assembla tot això a l’abisme, a la mateixa paradoxa de l’art: de l’art veritable, del que no té res a veure amb l’entreteniment que es ven avui sota el seu nom? “Tenim l’art per no morir a causa de la veritat”, és a dir, de la racionalitat, deia Nietzsche. Potser sí, potser és l’art el que pot treure el món de la seva abúlia i torpor. Faria falta, però, que la imaginació artística recobrés un nou impuls i vigor. Però no n’hi hauria prou. També faria falta que, deixant de ser tant un entreteniment com un mer ornament estètic, l’art recuperés el lloc que li correspon en el món; passés a ser assumit com l’expressió de la veritat que l’art és i que no té res a veure amb la mera contemplació efectuada per un ociós espectador.

Ara bé, ¿és possible això en aquest món en què no només la banalitat i la mediocritat, sinó la lletgesa mateixa (lletgesa arquitectònica i decorativa, lletgesa musical i de vestimenta) sembla estar-se convertint en un dels seus eixos centrals? ¿És possible aquesta presència viva de l’art en un món dominat per la sensibilitat i l’aplaudiment de les masses? ¿És possible que l’art s’instal·li en el cor del món sense que revisqui —però com?— el que va ser durant segles l’autèntica, la vivíssima cultura popular? Aquesta cultura avui ha desaparegut, immolada a l’altar d’una igualtat que talla tothom pel mateix patró, que imposa a tots la submissió a l’única cultura —la culta— que la nostra societat considera possible i legítima. ¿No és, doncs, la qüestió mateixa de la igualtat —la de les seves condicions, possibilitats i conseqüències— la que queda oberta, la que resulta ineludible plantejar?

Esbossem una última qüestió, potser la més decisiva. Tota la desespiritualització aquí denunciada està íntimament relacionada amb el que podríem anomenar el desencantament d’un món que ha realitzat el més profund dels desencantaments: ha aniquilat les forces sobrenaturals que, des del començament dels temps, regien la vida dels homes i donaven sentit a les coses. No fa falta insistir en la necessitat d’aquest desencantament per explicar els fenòmens físics que conformen l’univers. Per això resulten imprescindibles les armes d’una raó, les conquestes materials de la qual (tant teòriques com pràctiques) estan àmpliament provades. Ara bé, ¿no són aquestes mateixes armes i aquestes mateixes conquestes les que ho perverteixen tot, quan, deixant d’aplicar-se al que és material, intenten explicar a l’àmbit espiritual? ¿No és el poder de la raó el que ho redueix tot a un mecànic engranatge de causes i efectes, de funcions i utilitats, quan pretén encarar la significació del món, quan intenta enfrontar-se al sentit de l’existència? El fons del problema, ¿no consisteix en aquest desmesurat poder que s’ha atribuït l’home en proclamar-se no només “amo i senyor de la naturalesa”, sinó també amo i senyor del sentit? Només gràcies a la presència de l’home, és cert, sorgeix, es dispensa aquesta “cosa”, la més portentosa de totes, que anomenem sentit. Però d’això, no es deriva en absolut que l’home disposi del sentit, en sigui l’amo i senyor, domini i controli un misteri que sempre el transcendirà.

Aquesta transcendència no és en el fons altra cosa que el que, durant segles, s’ha vist expressat sota el nom de Déu. El fet d’enfocar les coses des de tal perspectiva, ¿no equival, doncs, a plantejar —però sobre bases radicalment noves— la qüestió que la modernitat havia cregut poder liquidar per sempre més: la qüestió de Déu?

Deixem oberta, igual que les anteriors, aquesta última qüestió: la d’un déu insòlit (potser seria convenient per això escriure el seu nom amb minúscula), la qüestió d’un déu que, mancat de realitat pròpia —sense pertànyer ni al món natural ni al sobrenatural—, seria tan depenent dels homes i de la imaginació com aquests ho són d’ell i d’aquesta. ¿A quin món, a quin ordre de realitat podria pertànyer aquest déu? No podria pas pertànyer a aquest ordre sobrenatural, la realitat física del qual fins i tot ha estat desmentida per algú com el mateix Papa, que al juliol de 1999 —però ningú se’n va assabentar— afirmava que “el cel [...] no és ni una abstracció ni un lloc físic entre els núvols, sinó una relació viva i personal amb Déu”. ¿On pot habitar déu, en què pot consistir la naturalesa divina, si no li convé cap lloc físic, si només es tracta d’una “relació”? ¿On pot habitar déu, si no és en aquest lloc encara més prodigiós i meravellós que està constituït per les creacions de la imaginació?

El fet de plantejar la qüestió de déu equival, finalment, plantejar la qüestió de la imaginació, interrogar-nos sobre la seva naturalesa: la d’aquesta força que, a partir del no-res, crea signes i significacions, creences i passions, institucions i símbols…; aquesta força de la qual potser tot depèn i de la qual l’home modern, com no podia ser menys, també es creu amo i senyor. Així ho creu aquest home que, mirant amb condescendent somriure els signes i símbols d’ahir o d’avui, exclama burleta: “¡Bah, només són imaginacions!”, mentides, doncs.